En un negoci familiar, moltes vegades els matrimonis treballen junts dins la mateixa empresa. En les ocasions en que es trenca la parella, una de les parts es pot trobar en que ha de deixar la feina per la difícil situació personal. Això malgrat que segurament hi ha treballat molts anys i, en ocasions, ni tant sols ha cobrat un salari per la seva dedicació.
Aquesta situació injusta es pot afrontar de dues maneres, per la via civil i per la via laboral. Tot depèn de com s’organitzés la relació entre la parella i la feina.
Relació laboral.
En ocasions les parelles firmen un contracte de treball reconeixent a una de les parts la feina que fa. Ara bé, per a que sigui realment una relació laboral és necessari que compleixi les tres condicions d’aquesta mena de contractes:
- Dependència: Cal que la persona contractada actui sota les ordres d’un altre i que s’ajusti a uns horaris ordenats per la direcció.
- Alienitat: El treball es fa per una altra persona.
- Remuneració: És necessari que es percebi un salari per la feina.
En aquests casos, es considera que els serveis que s’han prestat són laborals i que la persona que ha treballat té dret a reclamar que se li pagui en base a la feina que ha fet (com hem dit, en moltes ocasions els cònjuges treballen de franc). El sol a més a més ha de ser adequat a la feina que realment s’ha fet (pensem que en moltes ocasions es fa un contracte d’auxiliar o administratiu quan es fa una feina de direcció).
En els casos en que hi ha hagut impagaments de salaris, legalment es poden reclamar un any de salaris deguts (incloses les pagues extres, complements salarials, antiguitat, etc.).
És important destacar que no és imprescindible tenir contracte de treball per demostrar una relació laboral. Cal només acreditar aquella realitat, ja sigui amb documents o testimonis.
Cal tenir en compte que qualsevol indemnització que es rebi per salaris deguts o fins i tot acomiadament és un assumpte exclusivament laboral, de manera que no influeix en cap divorci entre les parts.
Relació civil.
En els casos en que la relació no és de caràcter laboral, es podria parlar de que el cònjuge desenvolupa certes funcions en el negoci en base a la seva condició de parella. Seria el cas d’una persona que, a banda que estigui contractada o no, fa funcions de gestió dins l’empresa, organitza el seu horari lliurement, té complet accés als locals i als ordenadors, etc.
En aquests casos aquest cònjuge pot reclamar, en el marc d’un divorci o separació de parella, que se l’indemnitzi pel temps i l’esforç que ha dedicat a aquesta empresa. La compensació pot arribar a ser d’una quart part del diferència entre els increments dels dos patrimonis durant el matrimoni (o superior, si es demostra que la contribució ha estat notablement superior). Apart també caldrà valorar l’esforç que ha fet cada cònjuge en les tasques domèstiques i en la cura dels fills comuns.
La importància del matrimoni en aquests casos.
L’Estatut dels Treballadors considera que entre cònjuges no pot haver-hi relacions de treball. Ara bé, en els casos en que la relació sigui de parella de fet o de simple convivència (encara que estigui inscrita en el registre oficial), no s’aplica aquesta norma, i és l’empresari qui hauria de demostrar que la relació no era de caràcter laboral.
O una via o l’altra.
És important tenir sempre en compte que cal escollir entre la via civil o la via laboral: no es poden reclamar les dues indemnitzacions alhora. No només això, si un jutge civil veu que la relació era laboral, considerarà que no és competent per decidir sobre el tema (i viceversa: un jutge laboral no voldrà pronunciar-se sobre un assumpte civil).
En conjunt és important tenir en compte sempre la forma en que es desenvolupava la feina i consultar juristes coneixedors d’aquests assumptes, com els que CALDUCH ABOGADOS posa al seu servei.
